El príncipe de la niebla - Carlos Ruiz Zafón

Hey! Avui us porto un llibre que m'he llegit fa poc. Crec que és tot un clàssic als instituts però jo me'l he llegit per una altre causa. Simplement vaig anar a una tertúlia literària sobre el llibre. Aquest llibre m'ha demostrat un cop més després de Marina, que Carlos Ruiz Zafón sap com posar-me els pels de punta i tocar la meva fibra sensible. Començo a adorar a aquest home, aquí teniu les causes per adorar-lo vosaltres també.

Aquest és el llibre

Títol: El príncep de la boira

Títol original: El príncipe de la niebla

Autor: Carlos Ruiz Zafón

Col·lecció: La trilogía de la niebla

Editorial: Planeta

Argument

Aquesta història comença quan en Max es muda amb la seva família a un poble de la costa, escapen de la guerra i a ell no li sembla molt bona idea mudar-se. El seu pare és rellotger i obre un tenda al poble, ells van a viure a una casa al costat de la platja. La història que amaga aquella casa és bastant dolenta, allà hi va viure una família amb un nen que va morir ofegat a la platja. El Max no està còmode i investiga. I que troba? Un cementeri ple d'estàtues de figures components d'un circ (quina mania amb els llocs abandonats plens de representacions humanes!). S'adona que totes formen una figura en forma d'estrella i al centre hi ha un pallasso que fa molta por.

*El cementeri d'estàtues.

Al poble coneix a un noi que es diu Roland, ell sempre ha viscut allà i al moment es fan amics i queden per anar a la platja al dia següent. Van a la platja i el Max convida a la seva germana Alícia a que vagi amb ells. Com no entre ella i en Roland sorgeix un amor d'estiu dels que fan història. Van a bussejar i veuen el casc d'un antic vaixell enfonsat. La història d'aquest l'acaben explicant després i no és molt agradable que diguem. S'ho passen molt bé... però mentrestant a casa seva les coses no rutllen igual. La seva germana petita, la Irina, pateix un accident per causes "desconegudes". Així comença la veritable por d'aquest llibre. A partir d'aquest accident, els dies els passen els tres amics sols intentant investigar sobre el que està passant a la casa de la platja.

Aquí és quan comença de veritat l'emoció que t'enganxa al llibre. No us puc explicar molt, ja que si no, la gràcia del príncep de la boira desapareixeria. Després d'això els dos germans i l'amic comencen a investigar sobre el que va passar amb aquell vaixell enfonsat. I qui sap això? Doncs l'avi del Roland. Aquell senyor gran sap totes les respostes i per això van a parlar amb ell. Al principi és una mica callat però al final els acaba explicant tot el que va passar amb el vaixell, i sobre tot amb el que llavors anomenaven príncep de la boira, el Cain. La història és un pel complicada (està clar que en Carlos se l'ha treballada) però el Max no es queda convençut.

Frases especials

*Lo examinó cuidadosamente y percibió que había algo en él que no cuadraba. Max recordaba perfectamente que al llegar a la estación el reloj indicaba media hora pasado el mediodía. Ahora, las agujas marcaban las doce menos diez.

*Recorrió con la mirada cada una de las estatuas, envueltas en los tallos de la hierba salvaje que se agitaba al viento, hasta detenerse de nuevo en el gran payaso. Un escalofrío le recorrió el cuerpo y dio un paso atrás. La mano de la figura, que segundos antes había visto cerrada en un puño, ahora estaba abierta con la palma extendida, en señal de invitación.

*-Oye -le susurró-, es mi hermana, no un pastel. ¿De acuerdo?

-Tú la has traído, no yo. -respondió con una sonrisa gatuna.

-Al agua -cortó Max-. Te vendrá bien.

*Irina gritó con todas sus fuerzas  y se lanzó contra la puerta, que cedió a su empuje haciéndola caer en el suelo del corredor. Sin perder un instante, se abalanzó escaleras abajo, sintiendo el aliento frío de aquellas voces en la nuca.

*Pasado el peor momento, se incorporó y oyó un sonido cercano, una voz humana en el fragor de la tormenta. El sonido se repitió y Roland lo reconoció: era Alicia pidiendo ayuda a gritos en algún lugar del buque.

El que m'ha semblat preciós del llibre és la historia d'amor que passen en Roland i l'Alícia. Es que són tant adorables! Aquesta és una de les parts més boniques del llibre, una mica de pau entre tanta por. Aquest llibre m'ha agradat en certa manera perquè en aquests moments del llibre l'autor ha fet que tot semblés molt real. Per exemple m'encanta en Max com reacciona al veure a sa germana amb ell, és molt graciós.

El final és tot una aventura en tant sols poques pàgines. Després de trobar-se amb un esser bastant desagradable, el Max acaba descobrint tota la veritat. Una vida corre perill i el final ja està decidit, però sempre fa falta lluitar una mica. A mi sincerament em va agafar una rabia al llegir-lo.... es que en Carlos Ruiz Zafón sempre fa el mateix. Igual que a Marina, em va deixar xafada. Aquest final és el típic que et deixa amb el mateix sentiment que tenen els personatges, en el qual vols que no passes el que està passant però saps que no hi ha marxa enrere. Llegir aquests llibres ha de ser dolent per la salut. M'agafarà quelcom.

Bona lectura,

@Aina