Hola family. A que no sabeu que va passar ahir dia 19 del 2 de 2014???
Doncs que va ser el meu aniversari!!! Estic molt emocionada, va ser un dia
fabulós i ple de sorpreses, i no, no em van regalar ningun llibre. Esperaré a
aquest cap de setmana perquè faré el dinar familiar i a veure si cau algun. Una
de les sorpreses que em vaig endur ahir i que em fa tremolar de pensar-ho, és
que aniré a concursar a la 37ª edició del premi Coca-Cola de relat breu junt
amb uns companys meus representant el nostre insti. I que és aquest premi?
Doncs es veu(jo no en tenia ni idea) que cada any Coca-Cola organitza un
concurs pels cursos de segon de tots els instituts de Catalunya i més països de
per allà, és un concurs on et donen una frase qualsevol i tu has de crear una història
de màxim una pàgina on hi hagi la frase.
Així que de cada institut han d'anar unes quantes persones a concursar a la
seu de cada comarca, la meva està a la UAB, i allà et donen dos hores i una
frase. Si guanyes tens molts premis(que ara no recordo ni interessen molt) i
tot i així hi ha moltes posicions guanyadores. Jo mai he estat de relats
breus...m'agraden les trames llargues i rebuscades, així que fer això serà tot
un repte. Al meu institut vam fer una mena de concurs on les classes vam votar
histories que vam escriure tots i es veu que jo vaig ser la més votada d'una
classe! Vaig treure 111 punts i tot va ser per aquesta petita història. Ara tocarà
anar a concursar, déu meu quina por, hauré de mirar les faltes i pensar en
recursos literaris; el meu major punt són els principis forts i contundents,
tocarà treure l'armament pesat i per això estic preparada. I doncs aquí la
teniu!
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Avui m'he despertat d'hora. La llum entrava tímidament per les persianes
mig tancades, quan sobtadament, m'he incorporat de cop. La suor freda em recorria
el rostre i tenia tots les sentits alerta, tot per culpa d'aquell malson.
Records tristos d'aquella tarda d'abril, en la que va canviar tot.
Jo de petita vivia en una gran mansió als afores de la ciutat, el meu pare
era un gran empresari i guanyava molts diners que no trigava en invertir.
Aquella tarda d'abril, els núvols amenaçaven grisos i arreplegats, i els ocells
es resguardaven als seus nius, temeraris. El meu germà i jo berenàvem tranquils
al jardí sense fer cas dels advertiments de la mare.
-Jordi, avui podríem anar a la ciutat? Sense que ens vegin els papàs. -Vaig
preguntar innocent.
-Ostres Alina, que no veus que els núvols estan enfadats? Es posarà a
ploure i jo t'hauré de tornar a casa plorant.
-Va siusplau, et prometo que no ploraré. -vaig suplicar amb ulls plorosos.
Sabia que això mai fallava, així que en uns deu minuts ja sortíem per la
tanca del darrera i després d'un quart d'hora la ciutat es mostrava imponent
davant nostre.
Ens coneixíem quasi tota la ciutat, recorríem carrers grans i petits, plens
de gent i buits. Aquell maleït dia la meva curiositat en va voler més, i
explicant la idea al meu germà, ens endinsarem en un carreró que mai havíem
visitat. Vam endinsar-nos en aquell indret desconegut una mica temorosos, era
un lloc estret, il·luminat amb la llum del sol que es filtrava per damunt
les persianes tancades. Testos de flors decoraven unes finestres que semblava
que mai s'haguessin obert. Llavors, de sobte, es va sentir un soroll, una
respiració apagada entre mig de les ombres. Ens vam acostar a la foscor i allà
el vam veure.
Semblava un nen petit, arrugat i fràgil, la seva mirada perduda ens
observava sense cap mena de resposta. Estava brut i panteixava tremolós; aquell
home, aquell que un cop havia estat humà, llavors només era una ombra de
vida...
En veure'l, en Jordi va ofegar un crit i poc a poc anà tirant enrere. Jo no
em podia creure el que estava veient, per una nena de nou anys, allò era un
petit detall que podia desmuntar la teoria d'un món increïble. Jo sabia que allò no ho oblidaria mai,
aquells ulls sense ànima i la respiració lenta i feixuga. Vam tornar a casa
corrents i sense mirar enrere, el primer que vaig fer va ser abraçar el meu
pare plorant. Mil preguntes em passaven pel cap: com podia haver-hi gent així?
A mi també em passaria el mateix?
Des de llavors aquella imatge em desperta algunes nits de pluja. Perquè sé
que mai l’oblidaré, mai ho ha intentat. Perquè el que vaig veure aquella tarda
d'abril no va ser només un home, va ser la pròpia mort.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Be, i això és el meu super relat, sense les faltes ni els guixots queda més
be que en el paper. Us agrada? La veritat és que jo no escric histories
d'aquest tipus pero la frase era per commemorar un moment trist, em sembla a
mi. La frase era: sabia que allò no ho oblidaria mai. Ara tinc un repte, haig
de millorar la meva ortografia i aprendre a escriure relats curts amb potència,
perquè serà divertit però difícil. Desitgeu-me sort! Ja diré que tal ha anat.
@Aina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada