El corredor del laberint - James Dasher

Bona nit! Si, sé que arribo una mica tard. Però ja era hora que em llegís aquest llibre! El tinc recomanat per la meva tieta des de que va sortir, i ara amb la pel·lícula... el necessitava. Aquest llibre és emocionant, m'ha fet sorprendrem com unes deu vegades i el misteri que engloba tot el laberint i el fet pel qual estan allà m'encanta. És difícil explicar aquest llibre perquè, sembla que no, però les coses importants són moltes i passen molt ràpid. Així que ho intentaré!

Aquest és el llibre

Títol: El corredor del laberint

Títol original: The maze runner

Autor: James Dashner

Col·lecció: El corredor del laberint

Editorial: Fanbooks

Ho sé, la portada és la de la pel·lícula però sembla que els autors no han tingut més remei que acostumar-s'hi. És el que fa el màrqueting, suposo.

Argument

Aquest llibre comença quan el protagonista, en Thomas, es desperta dins d'un ascensor sense saber res del seu passat. Apareix en una clariana envoltada per grans murs de pedra on hi viuen nois que com ell, no saben res del seu passat però tenen clar que volen sobreviure i sortir d'allà sigui com sigui. Al pobre li costa adaptar-se, es a dir, està espantat i vol saber-ho tot sobre aquell lloc. Es veu que fora els murs hi ha un laberint que fa moure les seves parets cada nit i que està dividit en vuit seccions. Els corredors, són els encarregats de passejar-se amunt i avall corrents i intentant trobar una sortida, memoritzant i després copiant els camins que han recorregut. Dins el laberint hi viuen unes bèsties fastigoses que els diuen Grius, són com llimacs gegants amb braços articulats de ferro, punxes i armes. Aquests surten per la nit però de tant en tant algun dia surten i no dubten en atacar als corredors. Si un griu et fibla has de passar per la transformació, que no és ni una mica agradable.

*Si no tens por no ets humà.

Aquest llibre te el punt exacte d'emoció. Al principi en Thomas fa cas i intenta endevinar coses. És un noi curiós i m'encanta com l'autor deixa veure els seus moments de pànic i debilitat. Que hi ha millor que un noi imperfecte? M'agrada perquè això demostra que no és només un protagonista valent i guapo, un tòpic. Bé, llavors després arriba la noia. A la clariana hi arriben un noi cada mes, només nois, però de cop i volta els i planten allà a una noia. Pobreta, en mig de tants nois sense experiències amb noies. Ella es diu Teresa i en Thomas sent una connexió amb ella en el primer instant (és tant mono ell intentant deduir de que la coneix). Un dia a en Thomas se li acudeix entrar al laberint just quan les portes s'estan tancant, li agafa un atac de fer-se l'heroi i intenta arribar corrents a l'Alby i al Min-ho per treure'ls d'allà dintre. No li surt bé, naturalment, i passa la nit escapant dels Grius com pot.

M'agrada molt el moment del llibre en que tot comença a perdre el control. El cel es torna fosc i les portes no es tanquen. Crec que aquest és el moment ganxo del llibre en el que vaig pensar "necessito saber que descobreixen JA!". I es que des de llavors en Thomas demostra ser intel·ligent, ja no hi ha un moment de pausa, ni una pàgina on no hi hagi nervis, algun descobriment o una mort (si, he dit mort).

Moments especials

*-Estupèndic -va fer l' Alby-. El Primer Dia, això és el que avui és per a tu, titaflor. La nit s'acosta, els Corredors tornaran aviat. El Cub ha arribat tard avui, per això no tenim temps per al tour. El farem demà al matí, a primera hora -va afegir, i es va tombar cap a en Newt -. Troba-li un llit i que dormi.

*En Min-Ho es va entrebancar i va caure a terra. No ho aconseguirien. Se'ls havia acabat el temps. Era la fi. En Thomas va sentir que en Newt bramava alguna cosa darrere seu.

-No ho facis, Tommy! Ni se t'acudeixi!

*Tom, no conec aquesta gent. Vine a buscar-me! Tot s'esvaeix... Ho estic oblidant tot, menys a tu... T'he d'explicar tantes coses! Però tot s'esvaeix...

No entenia com s'ho feia, però la tenia dins del cap. La Teresa va fer una pausa i a continuació va afegir una cosa que no tenia cap sentit:

El Laberint és un codi, Tom. El Laberint és un codi.

El que m'encanta d'aquest llibre són els personatges... el fet de que siguin tots tant diferents i la majoria actuïn com una família mola. El millor és en Newt amb diferència, és tant bo! Sembla parla amb el cor, sap el que ha de dir i és súper amable i sincer amb en Thomas. Simplement l'adoro, sense ell l'ordre no podria existir i en Thomas no podria fer ni la meitat del que li deixen. També és molt adorable en Chuck, tot i que a vegades fa una mica de cosa, ja que diu unes tonteries! Però en el fons al final en Thomas l'estima com a un germà.

*D'esquerre a dreta: Chuck, Newt, Alby, Min-Ho, Thomas i Teresa.

El final del llibre és apoteòsic, et deixa sense paraules. Encara tinc la sensació de que m'haig de llegir el segon ja! Tot el que semblava que ja s'havia resolt, al final ho deixen del revés. Pobre Thom... a mi m'agafaria una depressió. Espero que el segon sigui millor (no, sé que serà terrible, però que hi farem). Us el recomano molt, sobretot si encara no heu vist la peli, que llavors et sorprèn encara més.

@Aina