diumenge, 20 d’abril del 2014

Allà on els arbres canten - Laura Gallego

Hola people. Que tal la Setmana Santa? A mi em va fantàsticament, però atenció que s'acaba. Aquí teniu el llibre d'una gran escriptora, Laura Gallego, que ha escrit grans llibres, sempre ensenyant coses i emocionant. Allà on els arbre canten és una historia que tracta de la Viana, la jove filla d'un noble, que s'està a punt de casar amb el seu promès quan avisen de la invasió dels bàrbars i tot es posa potes amunt. El seu promès (que es diu Robian) i el seu pare van a la guerra i a ella li toca quedar-se a casa. Com a bona filla i promesa fa cas però hi ha un moment que al final es cansa i intenta marxa, llavors es troba a uns bàrbars que la intenten matar. La guerra acaba i a que no sabeu qui guanya? Doncs els bàrbars, i el primer que fan és repartir-se les nobles del regne entre ells. A la Viana la porten al castell on la donen a un home bàrbar perquè sigui la seva esposa, allà hi veu al Robian que s'ha aliat amb ells per sobreviure, s'enfada moltíssim amb ell (normal, el seu pare ha mort i ell és un covard). Paral·lelament a això, explica que la reina renuncia a cassar-se amb el rei bàrbar i la maten, llavors la princesa que és només una nena la deixen tranquil·la i la seva nana s'ofereix a ser la reina de moment. Passen els dies i la Viana aconsegueix evitar al seu marit posant-li somnífer a la beguda abans d'anar a dormir, planeja escapar però la seva nana -que encara la cuida i l'ajuda- li diu que s'ha d'esperar, fins i tot fa veure que està embarassada perquè l'home no sospiti!
Llavors un dia escapa, escapa al Gran Bosc, aquest del qual s'han dit moltes histories fantàstiques. Allà coneix al misteriós Uri del qual es fa amiga (o molt més que amiga) també es fa de la "resistència" que planegen desterrar els bàrbars per fi. Un dia va a salvar la princesa a la qual ja li ha arribat la "dama roja" que és com li diuen a la regla i si no la salven... be, que el rei vol tindre descendència i la noia ja pot. En mig del llibre es fa un canvi total, i es que ella està disposada a arribar fins on els arbres canten, i ho fa. Aquest llibre esta ambientat en un món semblant al medieval però amb màgia per mig, el final és bastant melancòlic i molt bonic.



Mireu, us he posat dos portades d'aquest llibre perquè em sembla que és veu molt bé el canvi que la Viana fa per poder escapar i començar a canviar les coses al bosc. A la de dalt surt amb el vestit de noble i el cabell llarg, que és com entra al bosc per primera vegada; en canvi a la de baix surt amb roba d'home, la que porta més tard al llibre i amb el cabell curt, a més el bosc està dibuixat una mica més obscur (cap a la part on els arbres canten, crec). Només he posat les portades per això, espero que després de llegir el llibre us fixeu :). Es que m'encanta! Hahaha.



Aquest llibre igual que tots els de Laura Gallego és molt bonic. M'encanta la trama... és tan emocionant que no podia desenganxar-me (recordo tot un viatge en bus llegint). La Viana al llibre fa un canvi flipant, ella al principi és una noia delicada que no és capaç de decidir res i desprès de que mati el seu marit... buf. I es talla el cabell! Si es que ni jo mateixa podria fer una bogeria com aquesta, es torna forta i decidida a donar una lliçó a aquells maleits bàrbars. Un altre part d'aquest llibre que crec que enganxa a la majoria de lectores (perdo nois però aquesta és la realitat...) és la historia d'amor entre ella i l'Uri. Un amor impossible, tant perquè ell és el que és com perquè la guerra està en mig. Els dos estan junts i es complementen un a l'altre. El que si que trobo estrany d'aquest llibre i no em va agradar molt va ser que de cop i volta passi de la vida medieval a un món fantàstic dintre el bosc, no se, se'm fa estrany... Però tot i això el llibre és genial, com tots els de l'autora. Us el recomano moltíssim.

@Aina

diumenge, 13 d’abril del 2014

Eterna amistat III - Aina López

Hola lectors. I per fi, el final que mai arriba, aquell que em sembla que em va donar el tercer lloc. No és una meravella, ni un conte per a aficionats, però així acaba el meu primer conte "oficial" podrirem dir. Espero que us agradi.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Capítol 5
La Rain no sabia que fer, estava clar que el seu amic no havia vist el guàrdia i si el veia podia aconseguir el que ell volia, per això ràpidament el va agafar per la ma i va començar a córrer. Sobresaltat per la reacció de la noia, en Lau havia començat a córrer amb ella. Quan ja feia estona que havien deixat enrere el guàrdia, van parar al costa d’un arbre; llavors el príncep va preguntar:
-Ostres! Com es que has començat a córrer sense cap motiu?
-Jo......estem molt lluny del castell saps?- Estava clar que no sabia canviar de tema, però en Lau la va deixar fer- Encara pots tornar a peu oi?
La cara del noi va canviar radicalment.
-Saps que no tornaré sense tu, no deixaré que te’n vagis com a príncep que soc, ni com a amic.
-Per que t’importa tant el que faig!- La Rain tenia la cara vermella i no podia mes- Oi que ets el meu amic? Dons ajudem a escapar! Sempre estàs...
-M’importes molt!- Va dir ell interrompent-la totalment, els dos van callar i el noi va afegir, aquesta vegada mes tranquil- No m’importa tornar, ni deixar-te escapar; nomes m’ importa estar amb tu.
El temps es va parar per la Rain, el tenia davant tot decidit, ja no era un nen i acabava de dir-li que li importa. No sabia que dir i en aquell moment un pensament se li va passar pel cap.
-Pots estar amb mi...deixar  tot per mi- Ara l’entenia, havien d’estar junts, ell i ella en qualsevol lloc.
El Lau va somriure, estaven allà junts ells dos i tenia una oportunitat de fugir amb la seva millor amiga.
-El poble de Shiba esta a dos dies caminant- va dir llavors, quan ja havia tornat a la normalitat- podem buscar refugi i menjar, que començo a tindre gana.
Acabant amb les preguntes i tirant cap a l’aventura, van començar a buscar a on podien dormir i un altre cop després de buscar molt van trobar un petit buit en les branques d’un arbre i es van posar a fer foc. Com que amb l’estona se’ls va passar volant, el noi es va oferir a anar a caçar.
La nit es va anar allargant i a mesura que el conill cruixia en el foc, els seus ulls s’anaven creuant amb mirades de cansament i alegria. En molt poc temps el foc ja estava apagat i els seus pensaments es van difondre en un son profund.
Capítol 6
El sol del mati va despertar a la parella que entre riures i petites frases d’esgotament, es van posar en marxa. El seu ritme era pausat i quan paraven ho feien sovint i amb poques comoditats. El bosc s’estenia molt mes del que la Rain es pensava, petites planes es començaven a formar i els arbres disminuïen per moment. Algunes vegades s’havien trobat gent de cara però dissimulaven i no miraven enrere. El primer dia havia estat bé i ara que arribava la nit havien de trobar algun hostal on dormir. L’hostal que van trobar va estar molt be i en demanar una habitació, els van donar totes les comoditats. Com que en teoria començarien una vida diferent, van demanar rova per en Lau a l’hostaler i de seguida els va portar una samarreta bastant gruixuda, uns pantalons i una jaqueta.
En el segon dia tampoc van tindre gaires problemes tot i que en arribar al poble la Rain quasi es desmalla de l’ensurt. Era un  petit poble en una ample vall, però les seves cases ho deien tot, amb grans teulades i gent pacifica i amable no s’assemblava gens a la vida del castell. En arribar els dos estaven segurs de que trobarien com viure, com menjar i la amabilitat del poble; tot i així havien de començar una nova vida, com a pagesos o com a comerciants els dos junts.

Aquell va ser el començament d’una era, la seva. Van trobar feina i una bona casa i sempre van ser amables amb tothom, tot i així la gent del poble sempre va estar encuriosida amb els bons modals d’ aquell camperol que feia classes als mes rics.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Res més a dir.
@Aina

divendres, 11 d’abril del 2014

Eterna amistat II - Aina López

Hey, perdo per trigar una setmana però es que no sabia si continuar dos capítols més o comentar algun altre llibre. Al final he pensat que millor deixo això enllestit així que aquí teniu dos capítols més de la meva petita història.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Capítol 3
Els seus ulls es van obrir en la claror del migdia, un dolor intens des de la punta dels dits del peu li va començar a pujar  al cap i es va sentir els llavis mullats. El tercer intent d’aixecar-se va ser efectiu i amb el cap bullint va començar a aclarir els seus pensaments, va aixecar el cap en direcció on havia caigut i es va espantar: un enorme pendent s’obria davant d’ella i no sabia com, havia caigut per allà. Repenjada en un arbre, la Rain pensava en si la venien perseguint, tot i que sabia que el seu amic no la deixaria escapar, encara tenia esperances.
Després de pensar-ho una o dues vegades va decidir començar a buscar un lloc on instal·lar-se  i poder curar totes les ferides. Es va endinsar en el frondós bosc i després de buscar entre els matolls mes espessos, va trobar una petita cova mig subterrània on hi cabien una grupet molt petit de persones; acomodant algunes fulles dintre i tapant l’entrada amb alguns matollars arrancats es va posar a fer foc. Se’n recordava perfectament de com fer-lo, ja que quan era petita molt sovint el seu pare li ensenyava, tot i que ara no estaven en un estable ni tenia palla.
En acabar, amb un somriure de satisfacció a la cara il·luminada per les flames, es va començar a curar totes les ferides que tenia, la majoria rascades i un gran tall al llavi i al braç. No va poder fer gaire cosa, però igualment es va dormir sense por, com una nena petita.
Capítol 4
El foc estava apagat i unes botes de muntanya ressonaven per la cova, la Rain no gosava obrir els ulls per por a que la veiés desperta; en un últim avis els va obrir i lentament es va començar a aixecar. En Lau estava davant seu, d’esquena mirant a la paret i recollint algunes fulles.
-Per la col·lecció?-va dir ella amb una veu que no era normal. Ell es va girar, i en veure que la Rain li senyalava amb el cap les fulles va contestar:
-A.....em, si, clar!- i després amb un to mes fluix va afegir- He vingut a buscar-te, el meu pare m’ha deixat anar al bosc sol, tu saps el que m’ha costat trobar-te?
La noia va fer que sí amb el cap, li costava molt acceptar que no la deixaria en pau ja que mai l’entenia, i també que la hagués pogut atrapar mentre intentava fugir.
Com és que em vas poder trobar?- Va dir secament de dintre el cor, no podia desmentir la ràbia que li agafava.
Ell va riure, va ser un riure sec, apagat i ple d’alegria i enyorança.
-Te’n recordes quan érem petits...........i et feies la dormida per no jugar amb mi?- va dir mirant-la directament als ulls- vaig aprendre de tu; però igualment ja m’ho esperava.
Llavors va passar una cosa que cap dels dos s’esperava, un soroll provinent de fora de la cova els va espantar i molt lentament  un gran porc d’ullals afilats amb una pell negra com la nit i una cara d’espant va començar a avançar cap a ells.
Els seus passos ressonaven per la cova i els dos joves s’havien arrambat a la paret de l‘espant, la respiració tensa de la Rain no la deixava pensar però en Lau es va començar a apropar al foc amb una ma, mentre que amb l’altra subjectava la noia per la cintura. Amb la ma encara freda va aconseguir agafar una branca de les mes noves i calentes encara i amb la seva forca la va moure violentament pel davant del porc que, espantat, va començar a córrer cap a ells.
-Moltes gràcies!- va pensar la Rain amb mala fe.
Com si li hagués llegit els pensaments, el noi la va empentar amb la ma lliure i ella va caure al terra amb un fort cop, llavors va fer el que hauria d’haver fet des del principi: fugir. Al porc no semblava que li importés molt la noia, es va parar i la va mirar com corria però abans de fer res, en Lau tornava a moure el pal cridant la seva atenció; mentre corria, ja fora de la cova, la Rain sabia que no podia tornar, era el moment que havia estat esperant i no el deixaria escapar però alguna cosa dintre seu la va parar en sec. I si el seu amic no sobrevivia? I si el porc el matava? Que faria ella?
Després de dos minuts esperant davant la cova, algú es va moure entre els matolls, el seu cor va fer un salt i després el noi va sortir. Portava la rova destrossada, els cabells més despentinats del normal i unes esgarrapades que s’assemblaven a les que tenia ella.
-Estàs bé?- va preguntar ella sincerament. Ell va riure, tan a prop que la Rain es va posar vermella.

Un silenci incòmode va començar a envair el petit bosc de matolls en el que es trobaven i la noia va començar a mirar pels arbres ja del tot vermells i amb les fulles caigudes i amb.....de sobte va distingir alguna cosa entre el sotaboscs, un guàrdia d’aspecte ferotge s’acostava a ells amb la cara tapada.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bé, no puc dir res més que no sigui que espero que us agradi, es clar.

@Aina

divendres, 4 d’abril del 2014

Eterna amistat - Aina López

Hola, avui és un bon dia no? A mi em sembla que si :) Per això he pensat en publicar alguna cosa meva...concretament la primera història que vaig escriure per als premis de prosa i poesia fa dos anys i que em va donar el tercer premi. Ara que hi penso tampoc és una súper història, bastant cursi i el final no em va sortir molt bé. Va per capítols, hi ha sis, us en deixo dos i espero que us agradin.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Eterna Amistat
Capitol 1
Era una nit freda i dins el palau hi regnava una tranquil·litat absoluta, interrompuda només per les grans portes de fusta tancades amb clau que emetien un petit grinyol cada vegada que el vent les molestava. Però no en tot el castell el silenci n’era el cap; en una petita habitació de la torre nord, on dormien els criats, una ploma, un pergamí i una respiració ràpida i curta el trencaven totalment. Una noia amb aspecte jove d’uns setze anys escrivia com si li anés la vida un pergamí important.
A la Rain no li feia gràcia viure en aquell grandiós palau com farien altres, però es veia lligada per un vincle d’haver nascut allà i no tenia escapatòria. Des de ben petita havia sigut una nena molt escanyolida i de pell clara, amb uns ulls grisosos i espessos com la boira que li canviaven de color depenent de com li donés el sol, cabells castanys i llisos de color de mel i un grandiós somriure que guarnia la seva delicada cara en els tempestuosos dies de pluja. Quan va néixer, la seva mare va morir en el part i el seu pare cinc anys més tard, per això de seguida va començar a ser una nena molt callada en els seus pensaments i ,de mica en mica ,cada vegada pensava més en tocar el dos d’aquell lloc monstruós i sinistre.
Davant la carta recordava els moments feliços, que n’eren pocs, que havia experimentat en aquell espai de crits descomunal, amb en Lau, el seu petit amic. També recordava la seva careta d’àngel entremaliat i els seus cabells negres i posats de totes formes; uns records que un rere l’altre li anaven passant pel cap.
En acabar-la la va ficar dintre un sobre i es va aixecar. L’aire de la nit era fred, i la remor del vent recorria tots els passadissos del palau, esmunyint-se per tots els racons. La Rain s’encaminava silenciosament cap al segon pis. El segon pis era un lloc molt ben decorat i d’una bellesa incomparable amb la resta del edifici, era normal si pensaves que era on dormien els reis i la seva família; estava composat per tres habitacions i un menjador, en el qual menjaven cada dia.
Després d’esquivar els torns de nit, la noia va arribar a la porta d’un dormitori i hi va entrar.
Capitol 2
El dia va començar esplèndid, com havia planejat la Rain es va despertar ben d’hora, es va vestir amb la millor roba que tenia i va anar cap a l’estable. La moguda del matí havia començat i quasi tothom ja començava la seva rutina diària, es va fixar sobretot en un carregador que tenia una enorme destral i un criat que portava una caixa de fusta. Tal i com tenia pensat, va anar a amagar-se al costat d’un cavall de taques negres que la saludava bavejant, llavors va passar el que anava buscant. De la gran porta de l’entrada al pati dels estables, en va sortir un gran carruatge  amb palla i portat per dos cavalls marrons i d’ulls negres, el seu cor va fer un bot: era l’hora.
Amb un fort cop de fuet els cavalls van parar i un home gran i amb posat seriós va baixar del carro i va començar a parlar amb un guàrdia.
-Va cavallet, fes el que saps fer- va dir la noia al cavall i tot seguit li va clavar la daga que portava a la pota; el que va passar era evident que passaria; el cavall es va esverar i va començar a moure la pota ferida bojament.
Al cap d’un moment l’animal ja havia trencat totes les cordes que el tenien lligat i començava a córrer en direcció al senyor del carro; ell, tot espantat, havia començat a córrer també. Aprofitant el desastre que s’havia creat al pati reial, la Rain va esmunyir-se hàbilment dintre el carro on hi havia una petita muntanya de palla, llavors l’enrenou va parar i l’home va tornar a agafar les corretges i la noia va fer un sospir de tranquil·litat. Just quan les rodes del carro es van començar a moure, un crit va ressonar pel pati i Rain es va espantar molt en veure d’on provenia. El ja no tant petit príncep Lau la venia perseguint amb les seves cames fortes i amb els seus ulls verds més brillants del normal cridant com un boig.
-Parin el carro!- cridava mentre els guàrdies que havien agafat el cavall corrien cap a ella.
La Rain no sabia què fer.
-Per què els nois fan sempre el contrari?-pensava enfurismada.
Ràpidament va sortir del carro que ja s’havia parat i va fugir, la gent que la mirava s’apartava ràpidament quan passava pel seu costat, ella sabia que la venien perseguint un grup de guàrdies i no pensava parar ni per mirar enrere. Van ser només dos segons els que va trigar a passar la porta i va poder sentir l’aire humit del  matí, els seus ulls van distingir al final de la plana un bosc marronós i vermell de tardor ple de fulles per on podria despistar als guàrdies. Va començar a seguir el camí serpentejant per les roques que es començaven a alçar amb el Lau i la seva colla encara darrere i va endinsar-se en el dens bosc que semblava haver aparegut per art de màgia.
Davant seu les fulles i els arbres sortien del no res i cada vegada eren mes, que la feien entrebancar-se. Llavors davant seu es va filtrar un raig de llum i tot seguit es va començar a enfosquir i mentre unes pedretes li fregaven la delicada pell, encara li va semblar escoltar un últim crit d’alarma.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bé, i això és tot. Aquest petit inici em sembla que és el millor, i a més em va donar un tercer lloc, una medalla i un lot de llibres, així que m'agrada, estic contenta.

@Aina

dimarts, 1 d’abril del 2014

Laluna.com - Care Santos

Hola gent. Avui estic somiadora sabeu? Per això he pensat en presentar-vos un llibre original i molt, molt però que molt divertit. Aquest es diu Laluna.com i la escriptora es va inspirar en l'obra "Cirano de Bergerac" per escriure'l. Sabeu qui era Cirano? Era un cavaller que tenia un nas enorme, més gran del que us podeu imaginar, i estava enamorat d'una noia que es deia Rosaura, també hi havia un noi que es deia Cristià i estava enamorat d'ella; llavors Cirano li proposa a Cristià (que no sap com mostrar els seus sentiments) que ell escriu les cartes ja que és molt bon escriptor i el Cristià les firma. El final és una mica trist però us recomano que mireu la pel·lícula..
Tornem al que importa. Al principi del llibre, només començar, es descriu la mort d'una noia que es diu Cristina, es a dir, que aquest llibre comença pel final. Llavors comencen a explicar com va passar tot, la mort i tot el merder (que és bastant). Però ella no és la protagonista  En aquest llibre la protagonista es diu Cira i té un nas enorme, és una noia valenta, tossuda, divertida i si et fiques amb el seu nas no dubta en fotre't una bufetada. Ella està enamorada des de fa temps del seu cosí, l'Amador, però mai s'ha atrevit a fer un pas mes, sempre han estat només cosins. Llavors a principis de curs ve una noia nova al institut que es diu Cristina (aquí parlen del passat, encara no està morta.) i l'Amador s'enamora d'ella. Ell va a demanar ajuda a la Cira i ella no pot fer res més que ajudar-lo tot i estar destrossada per dintre, parla amb la Cristina i bam! Es veu que la noia no sap escriure molt bé, no és original, i la Cira té una idea fabulosa: li diu que ella podria escriure els correus per l'Amador ja que és super original escrivint (això és fals, té moltíssimes ganes de mostrar els seus sentiments.) i la Cris els pot firmar i enviar mitjançant un correu que es diu lunascrecientes@gmail.com. Ella ho fa i això dura un cert temps, fins i tot passen coses super divertides entre mig i moments còmics. L'Amador al final s'havia enamorat més de les cartes que de la Cristina per això ella li diu a la Cira que li digui que és ella qui li escriu les cartes, perquè ell s'enamorarà d'ella. Li està a punt de dir, en unes vacances que estan fent en un càmping, quan la Cris mor. Llavors passa un temps en que tots està tristos i be... que costa parlar. Ara em tocaria dir el final però en aquest cas el deixaré així. Tots tristos i sense parlar-se. I es que el final aquest s'ha d'imaginar, no? A mi em sembla que si. I si ho voleu saber llegiu el llibre.



Aquest llibre és molt original, divertit i no es fa avorrit en cap moment. L'autora ha clavat l' història, s'assembla molt a Cirano de Bergerac tot i que en aquest cas està modernitzada l’historia i s’entén molt bé. Aquest llibre es diu així perquè tots els personatges van a un cibercafè que es diu així, a més explica que la Cira és una llunàtica, es a dir, que li encanta la lluna i ho sap tot d’ella (té moltes raons per ser-ho, la veritat...). Una cosa curiosa d'aquest llibre és que hi ha correus inclosos entre capítols i crec que això fa que sigui més emocionant, a part, els correus són super originals (a Cira escriu super bé) i expliquen els sentiments de cada un dels personatges molt més a fons. Aquest és un d'aquells llibres que no et cansen, si vols el pots deixar en un costat durant un temps i després enganxar-te un altre cop, no problem. El final també està super bé, l'autora intervé en uns dels capítols finals i pregunta possibles conclusions en l'obra. I es que aquest llibre també està ambientat en una obra de teatre, perquè Cirano de Bergerac també va ser una obra de teatre i en aquest cas dona un punt més d'originalitat. Us el recomano molt, hi ha molts moment per pensar, moments còmics i moments per plorar. I es que qui pot viure amb un nas super gran? Pregunteu-li a la Cira si la veieu...


@Aina