------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Eterna
Amistat
Capitol 1
Era
una nit freda i dins el palau hi regnava una tranquil·litat absoluta,
interrompuda només per les grans portes de fusta tancades amb clau que emetien
un petit grinyol cada vegada que el vent les molestava. Però no en tot el castell
el silenci n’era el cap; en una petita habitació de la torre nord, on dormien
els criats, una ploma, un pergamí i una respiració ràpida i curta el trencaven
totalment. Una noia amb aspecte jove d’uns setze anys escrivia com si li anés
la vida un pergamí important.
A
la Rain no li feia gràcia viure en aquell grandiós palau com farien altres,
però es veia lligada per un vincle d’haver nascut allà i no tenia escapatòria.
Des de ben petita havia sigut una nena molt escanyolida i de pell clara, amb
uns ulls grisosos i espessos com la boira que li canviaven de color depenent de
com li donés el sol, cabells castanys i llisos de color de mel i un grandiós
somriure que guarnia la seva delicada cara en els tempestuosos dies de pluja.
Quan va néixer, la seva mare va morir en el part i el seu pare cinc anys més
tard, per això de seguida va començar a ser una nena molt callada en els seus
pensaments i ,de mica en mica ,cada vegada pensava més en tocar el dos d’aquell
lloc monstruós i sinistre.
Davant
la carta recordava els moments feliços, que n’eren pocs, que havia experimentat
en aquell espai de crits descomunal, amb en Lau, el seu petit amic. També
recordava la seva careta d’àngel entremaliat i els seus cabells negres i posats
de totes formes; uns records que un rere l’altre li anaven passant pel cap.
En
acabar-la la va ficar dintre un sobre i es va aixecar. L’aire de la nit era
fred, i la remor del vent recorria tots els passadissos del palau, esmunyint-se
per tots els racons. La Rain s’encaminava silenciosament cap al segon pis. El
segon pis era un lloc molt ben decorat i d’una bellesa incomparable amb la
resta del edifici, era normal si pensaves que era on dormien els reis i la seva
família; estava composat per tres habitacions i un menjador, en el qual
menjaven cada dia.
Després
d’esquivar els torns de nit, la noia va arribar a la porta d’un dormitori i hi
va entrar.
Capitol 2
El
dia va començar esplèndid, com havia planejat la Rain es va despertar ben
d’hora, es va vestir amb la millor roba que tenia i va anar cap a l’estable. La
moguda del matí havia començat i quasi tothom ja començava la seva rutina
diària, es va fixar sobretot en un carregador que tenia una enorme destral i un
criat que portava una caixa de fusta. Tal i com tenia pensat, va anar a
amagar-se al costat d’un cavall de taques negres que la saludava bavejant,
llavors va passar el que anava buscant. De la gran porta de l’entrada al pati
dels estables, en va sortir un gran carruatge
amb palla i portat per dos cavalls marrons i d’ulls negres, el seu cor
va fer un bot: era l’hora.
Amb
un fort cop de fuet els cavalls van parar i un home gran i amb posat seriós va
baixar del carro i va començar a parlar amb un guàrdia.
-Va
cavallet, fes el que saps fer- va dir la noia al cavall i tot seguit li va
clavar la daga que portava a la pota; el que va passar era evident que
passaria; el cavall es va esverar i va començar a moure la pota ferida
bojament.
Al
cap d’un moment l’animal ja havia trencat totes les cordes que el tenien lligat
i començava a córrer en direcció al senyor del carro; ell, tot espantat, havia
començat a córrer també. Aprofitant el desastre que s’havia creat al pati
reial, la Rain va esmunyir-se hàbilment dintre el carro on hi havia una petita muntanya
de palla, llavors l’enrenou va parar i l’home va tornar a agafar les corretges
i la noia va fer un sospir de tranquil·litat. Just quan les rodes del carro es
van començar a moure, un crit va ressonar pel pati i Rain es va espantar molt
en veure d’on provenia. El ja no tant petit príncep Lau la venia perseguint amb
les seves cames fortes i amb els seus ulls verds més brillants del normal
cridant com un boig.
-Parin
el carro!- cridava mentre els guàrdies que havien agafat el cavall corrien cap
a ella.
La
Rain no sabia què fer.
-Per
què els nois fan sempre el contrari?-pensava enfurismada.
Ràpidament
va sortir del carro que ja s’havia parat i va fugir, la gent que la mirava
s’apartava ràpidament quan passava pel seu costat, ella sabia que la venien
perseguint un grup de guàrdies i no pensava parar ni per mirar enrere. Van ser
només dos segons els que va trigar a passar la porta i va poder sentir l’aire
humit del matí, els seus ulls van
distingir al final de la plana un bosc marronós i vermell de tardor ple de
fulles per on podria despistar als guàrdies. Va començar a seguir el camí
serpentejant per les roques que es començaven a alçar amb el Lau i la seva
colla encara darrere i va endinsar-se en el dens bosc que semblava haver
aparegut per art de màgia.
Davant
seu les fulles i els arbres sortien del no res i cada vegada eren mes, que la
feien entrebancar-se. Llavors davant seu es va filtrar un raig de llum i tot
seguit es va començar a enfosquir i mentre unes pedretes li fregaven la
delicada pell, encara li va semblar escoltar un últim crit d’alarma.
------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Bé, i això és tot. Aquest petit inici em sembla que és el millor, i a més em va donar un tercer lloc, una medalla i un lot de llibres, així que m'agrada, estic contenta.
@Aina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada